En aquesta entrada es tractarà sobre com
hauria de ser l’escola d’avui en dia per a donar resposta a les necessitats
emocionals dels seus alumnes.
Plantejar-m’ho em condueix a preguntar-me: En
l’actualitat, s’atenen a les necessitats emocionals dins de l’àmbit escolar? Si
no ho fan, per quina raó no són tractades i incorporades? i Quin tipus d’escola
és el que volem arribar a aconseguir?
A continuació, us explicaré quins són, des del meu punt
de vista, els aspectes que inclouria a
l’escola amb l’objectiu d’atendre a les
necessitats emocionals dels infants i als docents que treballen amb ells.
Per començar, una escola centrada en els nens, hauria d’ajudar a potenciar i
desenvolupar les seves capacitats socials, intel·lectuals, i sobretot, afectives,
en gran mesura. Vincles que possiblement en un altre context no es produiria de
la mateixa intensitat. Malgrat això, dir que, en l’actualitat, són molts pares
els que decideixen no escolaritzar als seus fills, i ser, per tant, ells
mateixos els que atenguin a les necessitats i als ritmes dels fills, al mateix
temps que els prepara per a la futura vida social.
-
Quines són les necessitats que hauria de cobrir?
-
Autonomia: Un aspecte clau que hauria de complir l’escola,
seria que se li permetés als alumnes, de manera progressiva, l’autonomia.
Aquesta autonomia hauria d’anar lligada a la capacitat intrínseca i conscient
del que l’infant està realitzant i creixent. És a dir, es tracta de que “sàpiga fer perquè m’ho han deixat fer i
saber reconèixer el jo mateix he après”. Intentant així, que no
recaigui en la sobreprotecció (de la qual parlàvem en l’entrada anterior) per
part de les persones adultes.
-
Seguretat:
Des del meu punt de vista, la seguretat és molt important
en tots els sentits. Ja que l’infant, des de que ben petit, busca la
seguretat, la proximitat, la calidesa i l’acollida dels demés individus.
Sentir que algú el té compte, que l’ajuda amb els errors i potencia els seus assoliments,
produeix que tingui una bona autoestima
i que es vegi millor amb si mateix. També, és cert que la proximitat, la seguretat es pot aconseguir
mitjançant un abraç, un contacte amb els dits, és molt beneficiós per a la seva
salut.
Això em fa recordar
que algun mestre estant a l’aula no us ha explicat alguna història o algun fet
que li hagi succeït? Veritat, que et crea més seguretat i proximitat, que un
altre que únicament s’ha limitat a donar a classe, deixant de banda, totes les emocions i vincle que tot això
produeix?
“La seguridad afectiva es el placer
con que vive el niño el proceso que empieza el estado de deseo o necesidad
hasta su satisfacción” (Vicenç Arnaiz).
|
-
Socialització:
La socialització és fonamental pel desenvolupament dels
infants. Ja que des de ben petits s’ entrellacen vincles, es comparteixen
experiències, s’amplien i es
contrasten punts de vista. Tots aquests
aspectes tenen com a finalitat la
socialització i la relació interpersonal.
Per tant, quedaria
inclòs en aquest concepte: el coneixement
de nous grups socials amb els quals s’estableixen vincles de comunicació o
proximitat entre ells i que desemboquen en la confiança i el reconeixement en
ells i en un mateix.
 |
| Confiar en que et sostendran! |
-
Preparació per a la vida futura: Es pretén aconseguir que amb ajuda de l’escola,
els nens tinguin connexions directes entre el que realitzen en aquest àmbit i amb
el que es trobaran en la vida real. D’aquesta manera, trobo rellevant dir que
el que no es vol és que els aprenentatges siguin propedèutics, és a dir, que preparin
per al curs següent sense cap mena de
significació lògica (Ausubel) sinó que sigui l’infant el propi creador del seu
propi aprenentatge. D’aquí la importància que es comenci
a treballar des de ben petits aquesta preparació de la vida.
-
Quins són els objectius que persegueix l’escola?
-
Integrar
a les famílies dins de la comunitat educativa:
La família forma part
dins de la comunitat educativa des del moment en el que els pares d’un infant
decideixen escolaritzar-lo. A partir d’aquest moment, tal i com ens diuen Isabel
Solé, Teresa Huguet i Eulàlia Bassedas en Aprendre i ensenyar a l’educació infantil:
”Es tracta d’un
coneixement progressiu i mutu, que té la virtut d’anar donant indicadors perquè
familiars i mestres no només coneguin millor la criatura que vieu en tots dos
contextos, sinó també per anar-se fent una representació cada cop més
ajustada dels interlocutors”.
|
Les famílies, tal i
com han dit les anteriors autores, són una part indispensable dins de tot
procés educatiu. D’aquí la importància que des de la primera entrevista que es
produeix amb les famílies (pares, avis,.. en funció de la situació de la
família), s’inspiri confiança, tranquil·litat
i seguretat. Així com també, es produeixin reunions progressives amb els
progenitors per a explicar l’evolució dels seus fills, no únicament quan
realitza alguna cosa malament.
En resum, és
important establir un vincle proper entre Família- Escola.
-
Educar
i treballar de manera directa les emocions:
Els mestres com a professionals de l’educació, haurien de
ser un exemple de coherència, d’afecte i
de límits.
Ja que a través de
les emocions, les persones som capaces d’establir connexions més properes amb
els nens i coneixer-mos a nosaltres mateixos. Perquè tal i com ens deia Maria
Montessori, els infants són com esponges,
tot el que els hi donem ho absorbeixen. Per tant, el que vull dir amb això és
que si des de ben petits se’ls estableixen unes pautes, unes guies clares i
concises, es podrà crear una major proximitat cap a ells, al mateix moment que
es sentiran segurs, i es veuran millor amb si mateixos.
-
Potenciar
les interaccions i relacions entre els grups de nens:
Els nens des de ben petits busquen la relació,
l’establiment de comunicació, de vincles, compartir un espai amb altres
infants. Això comporta que sigui la primera socialització que es produeixi fora
de l’àmbit familiar.
D’aquesta manera, a
través d’aquest nou context de socialització dels infants, ells mateixos
s’identificaran amb els demés ja que serà com el seu propi mirall
(autoidentifació) i es coneixeran més en profunditat.
 |
| Reconèixer-se a si mateix davant d'una situació |
També, els infants
experimentaran moltes emocions (alegria, por, tristesa, entre altres) que els
ajudarà a preparar-se per a la vida futura, i en el que la docent realitzarà un
paper important de mediadora (de manera positiva) entre el grup-classe i la
construcció d’aquesta imatge de si mateix (de la que parlava en el paràgraf
anterior).
-
Creure
en les teves pròpies metes, capacitats i límits:
L’educació d’un infant permet conscienciar-los (a
ells mateixos) de que són capaços d’aconseguir el que es proposin. I en el que la
mestra actuaria com una guia del procés, no com a principal subjecte del seu
aprenentatge. És a dir, estaríem parlant de que el nen amb l’experiència assimila habilitats cognitives i emocionals
per a reconèixer-se davant d’una determinada situació. És aquí on considero imprescindible dir que cada nen té
uns objectius i unes concepcions sobre si mateix que facilita l’autoconeixement
i autoreconeixement.
-
Desenvolupar
el pensament crític, la reflexió i potenciar les capacitats cognitives, socials
i emocionals dels nens:
En l’actualitat, moltes escoles estan començant a
incloure dins de les aules la reflexió, el
perquè del comportament dels nens.
I en el que trobo
que la “metacognició” es troba molt vinculat
amb aquest aspecte. Degut a que és la
reflexió sobre el que sé i perquè sé el que sé, però en sobre mi mateix.
Amb aquesta actitud estem anant cap a un major paper conscient i creatiu dels
infants, en el que ells mateixos el que
són els creadors del seu propi aprenentatge.
Dos articles que ho
mostren són els següents:
Així també, he trobat un
document d’una professora d’una universitat de La Rioja, explica la manera en
la que podem treballar de manera activa i directa les emocions. Amb les emocions, incloc el
pensament crític, la reflexió i les capacitats intrínseques de cada un.
Tot i això, em
crida l’atenció com, en moltes escoles o escoletes no es presta la suficient
atenció a l’educació emocional. Considero que les emocions són una part
insubstituïble de la persona i per tant,
en la vida dels individus.
Per explicar-ho
m’agradaria posar un cas pràctic: Mario, és un nen es troba escolaritzat en un
centre educatiu i el qual cada vegada que plora, la mestra li diu “No ploris”.
Com a resposta, ell no sap com gestionar les seves emocions, ja que no sap
perquè ha de deixar de fer-ho. Com a conseqüència el seu nivell de relació o de
socialització amb el seus grups d’iguals és baix. Per tant, minva en Mario, una
bona confiança, una bona seguretat, un bon vincle i una bona autoestima. Capacitats
bàsiques i essencials que haurien de ser treballades des de ben petits. Per
tant, podríem dir que les emocions, com les treballem amb els infants, el
tracte que els donem juguen un paper fonamental.
Arrel d’aquest
aspecte, m’ha paregut interessant deixar-vos un article del Diari de El País a
on s’explica que Espanya suspèn en la temàtica de les emocions.
Així també, Miguel
Ángel Santos Guerra també considera essencial treballar-les.
- Quin model hauria de seguir l’escola dels nostres dies per a fomentar i incloure dins de l’àmbit escolar les emocions?
Des de la meva perspectiva, en l’escola d’Educació
Infantil i en l’habitatge dels infants són els espais que es propicien, en
major grau, l’apropament i el desenvolupament de les capacitats i el treball de
les emocions.
M’explico, l’escola i l’educació en el propi habitatge permet
donar veu al que els infants senten, és
a dir, es dóna l’oportunitat en primera mà, de que expliquin com es
sentin i treballar-les.
Un exemple, podria
ser, la tristesa o amb l’alegria. Quan un nen arriba a l’aula o quan els pares
veuen que es troba trist, és perquè hi hagut una situació al darrere que l’ha
provocat aquesta emoció primària. Per tant, podem preguntar-li el motiu pel
qual es sent d’aquesta manera (autoreconeixement),
realitzant un joc. Així també, els nens es mostraran més confiats i segurs de
si mateixos. Ja que tal i com he dit amb anterioritats, als petits els hi
agrada sentir-se escoltats, i que tinguin empatia per ells, és a dir que es
posin en el seu lloc.
A més, amb aquests
dos models d’ensenyament es dóna importància a l’infant i al model de guia que
representa l’adult o el mestra. Mentre que aquests dos models potencien la
imatge de l’infant, la guarderia, anul·la
l’autonomia, el sentiment de pertinença
en un grup i únicament pretén guardar
als fills per manca de temps dels progenitors.
En conclusió, el que volem aconseguir és
una escola oberta a les emocions, tenint sempre en compte les necessitats dels
infants, que se’ls permeti ser autònoms (de manera progressiva) i que el que es
treballi estigui interrelacionat i pugui
aplicar-lo a situacions de la vida quotidiana.
A continuació us
deixo un vídeo en el que es plasma que es possible treballar en l’escola les
emocions d’una manera senzilla.
Alicia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario