lunes, 17 de diciembre de 2012

Implicacions de la teoria cognitiva en l'educació.


Aquesta entrada està centrada en la teoria cognitiva (en aquesta entrada) vaig fer una petita menció) i en els autors i implicacions que han suposat en el món educatiu, concretament en relació amb els mestres, amb l’alumnat i amb la importància de l’aprenentatge significatiu.
Quines són les característiques que defenen els cognitius? Que els diferencien dels conductistes? Quina concepció tenen de l’aprenentatge?
El model cognitiu va sorgir cap als anys 50 i 60 amb autors com Piaget, Vigotsky, Ausubel o Bruner, com a resposta als models conductistes,  en el que els processos mentals dels nens són interns,  és a dir que no són observables a simple vista i en el qual té una gran importància el procés d’atenció.
És molt probable que al llegir això, penseu que en l’actualitat, no s’està assolint plenament la potenciació d’aquest procés, en el qual el nen es sent motivat i interessat cap a un determinat tema. Ja ho deia els autors cognitius, s’ha de partir de les motivacions, interessos, curiositats dels infants, sinó quin significat reporta que sigui el mestre l’únic que “fomenti la creació d’aprenentatge”. He col·locat les cometes per a matisar que en el cas de que no es fomentés els coneixements motivacionals dels infants, estaríem aconseguint la continuació del mètode tradicional, de copiar i aferrar.
A més, no m’agradaria dir que tot el que reporta el mètode tradicional és dolent i tot el que aporta el constructivisme és bo complement. I explico això, des del meu punt de vista, en una de les pràctiques que s’ha realitzat a classe, la setmana passada, vaig adonar-me’n que l’ús inadequat d’activitat en  les fitxes (com pugui ser retallar i aferrar uns mitjans de transport en el medi pel qual viatgen). Quin significat té? Realment s’està aconseguint que entenguin i comprenguin quin és cada mitjà i per on transita?
Per una altra banda, la realització d’activitats que intentin ser constructivistes, moltes vegades, les mestres no sabem perquè les fèiem. Possiblement, en un primer moment hi  trobem que una significativitat lògica (que el material plasmat als alumnes està estructurat i es troba ordenat de manera clara, precisa), una significativitat psicològica (es dóna la possibilitat a l’alumne de relacionar la nova informació amb el coneixements previs), conceptes dels quals ens parla Ausubel. I  que després de la posada a la pràctica ens adonem que no tenen cap significat o que realment o s’ha obtingut el resultat esperat amb els alumnes.
Però em pregunto, realment podem dir que els aprenentatges són significatius i lògics quan ens trobem davant d’una fitxa en la que aquests dos valors o criteris (lògic i significativitat) no estan presents? És convenient atenir al nivell de l’aula o adaptar les activitats i jocs a cada infant?
Considero que en l’actualitat es tracta de manera igualitària en gran mesura en considerar a  tots els infants com iguals, amb la mateixa capacitat d’atenció i de resposta a una determinada activitat. Malgrat això, puc dir des del meu punt de vista que respecte a anys anteriors (sense anar més lluny quan jo mateixa anava a escola, fa uns 15 anys) he percebut una millora positiva.
Per a continuar amb la importància de l’adaptació de les activitats i jocs en els alumnes deixaré un vídeo de Punset (en el programa Redes), en el qual ens explica la importància que té que tots els alumnes repeteixen com a màquines una determinada informació, que porta com a conseqüència l’avorriment.





 
Després de veure el vídeo, encara són moltes més les raons en les quals és important que hi hagi una bona adaptació en el nivell d’aprenentatge. Cada infant, ha experimentat unes experiències, ha adquirit uns determinats coneixements, que produeix un nen amb unes capacitats cognitives determinades.
Aquestes capacitats dels infants, és important que el mestre entengui i faci ús de  l’ensenyament recíproc del qual ens parlava Vigotsky.  I el qual ens explica, la importància que se l’atribueix entre alumne i mestre a través del diàleg, i amb el treball  col·laboratiu entre ambdós. D’aquesta manera, el rol del mestre ha de ser adaptatiu, és a dir ha de portar com a finalitat aprenentatge a través de preguntes, de resums que un alumne que ell o ella mateixa es faci (amb aquest exemple possiblement és una mica subjectiu, ja que fer-se un resum, pot ser sigui entès per  a molts com copiar el que el mestre o la mestra diu). En definitiva, es tracta de potenciar aquesta relació alumne- mestre, de donar-lis confiança, seguretat, transmitir-lis un bon model de conducta (saben arribar sempre a un acord entre dues parts, en cas de conflicte).
Tot això amb l’objectiu que reflexionin sobre el què han après, mitjançant autoavaluacions o coavaluacions. D’aquesta manera, amb l’ensenyament recíproc, pot utilitzar-se també amb una de les tècniques del condicionament operant, la tutoria entre iguals.
Gràcies a aquest tipus de mecanismes que fomenten l’assimilació i l’acomodació de nous aprenentatges, es possible parlar de veritat del concepte significativitat (i no memorització). 


Moltes vegades els nostres aprenentatges estan molt dispersos i no tenen un punt de connexió.

Actualment, en la societat de la informació, el mestre pot ajudar-se de suports tecnològics i que atenguin al criteri de aprenentatge per descobriment del qual feia referència Bruner.
Aquest autor, explicava la importància que l’alumne descobrís de manera autònoma els processos educatius, partint (tal i com han defensat altres autors cognitius) del que saben (Piaget feia referència al terme d’assimilació).
És a dir de: Què sé en referència als mitjans de transport (per exemple)? Què podria aprendre? Què vull conèixer? En quin àmbit cercaré informació per a trobar-la? Compto amb el suport dels companys i de la mestra?
Per tant, estaríem fent referència al concepte d’attainment que consisteix en partir del que saben i anar ampliant el que sabia anteriorment. En cada activitat, anar adquirint nous punts de vista, noves informacions que ajudin a configurar una àmplia visió d’un tema interessant i motivador pels nens. 

En resum, el que volem com a futures docents és implicar als nostres alumnes, que es sentint integrats, contents i que al mateix temps són ells mateixos.
  

domingo, 16 de diciembre de 2012

El conductisme a l'aula.


Com entenem l’aprenentatge? Aprenem únicament per interaccions, per imitacions i repeticions i/o per un control dels estímuls? És possible que vingui influenciat per qüestions d’herència o el nen és un tabula rassa?
Aquestes preguntes són algunes a les que diferents teories respondrien en funció dels seus ideals i principis.
En aquesta entrada, em centraré en la teoria conductista i en les implicacions que ha tingut i té en el món actual, així com també la importància que han desenvolupat els diferents tipus d’aprenentatges conductistes en l’educació formal.
Si ben no, considero l’aprenentatge com aquell conjunt d’habilitats, creences i coneixements adquirits de manera significativa a través del contacte amb l’entorn i amb altres persones i que dóna com a resultat l’adquisició i l’assimilació (de la qual parlava Piaget  en la seva teoria).
Però a partir d’aquesta definició, em sorgeixen diferents preguntes: Fins a quin punt el que nosaltres tradicionalment enteníem com coneixement ben adquirit i entès, ens ha ajudat a formar-nos com a persones? I per tant, quina importància  té la conducta en la configuració de la història d’aprenentatge? Com es possible que dues persones que han assistit a la mateixa escola i classe (tenint els mateixos mestres i companys) un sigui capaç d’explicar i escriure sobre un determinat tema i l’altre no?
Per començar dir que la conducta d’una persona ve determinada i configura per agents biològics del passat i actuals. Així com la capacitat per a explicar el significat d’una paraula o per a tenir una determinada reacció davant d’un estímul concret.
El conductisme aplicat dins de l’àmbit escolar, el que intenta es reforçar aquelles conductes que els individus tenen al llarg de la seva vida (tant positives com negatives) alhora que posa en pràctica (normalment a través de la repetició i de la observació) una determinada actuació.
Per tant, tal i com defenia Pavlov en el condicionament clàssic, la conducta, en cert grau, es pot manipular davant d’un fet psíquic o mental com la por o la salivació (en l’experiment realitzat per aquest autor).
Parlant d’això, m’ha fet recordar un exemple que vaig viure un dia d’escola quan era més petita. Era el primer dia de classe, i un company va començar a tenir una resposta incondicionada de nervis i de suor. En un primer moment, no entenia el perquè d’aquesta reacció i conducta.  La mestra al adonar-se’n va preguntar-li que li succeïa, i el nen molt  agitat i intranquil va respondre que era perquè tenia por als objectes que tenien una forma allargada i en forma de capsa. Lluny de la docent mostrar-se tranquil·la, va separar-lo radicalment (de manera brusca) i va portar-lo a una aula concreta, la de psicomotricitat i amb ajuda d’una mestra de suport varen començar a intentar relaxar-lo atenint al model de Jacobson (que consisteix en anar relaxant múscul per múscul).
Però vet aquí la meva pregunta, hauria d’haver actuat la mestra davant d’aquesta situació d’aquesta manera? Ajudava a l’infant que ella estigués molt intranquil·la i que el separés  de la resta de la classe? D’aquesta manera, considero que en certa manera no s’està atenint a la diversitat d’alumnes, en el sentit de que podria ser que fos un infant que a més de tenir aquesta por intensa, tingués alguna necessitat educativa específica.
Està clar que és molt important la relació entre alumne i mestre. És a dir de l’aprenentatge autorregulat  del qual parlava Mauri, T i Rochera en Aprender a regular el propio aprendizaje  i també Zinmmerman. En el qual és necessari un cert control per ambdues parts, per una banda, el mestre és l’encarregat de guiar el procés d’aprenentatge i com  a conseqüència, deixar als alumnes desenvolupar de manera autònoma les seves capacitats cognitives, estratègies socials i cognitives i per una altra banda, que els alumnes parteixin del que saben i del que coneixen del seu procés d’aprenentatge.
Possiblement, us preguntareu quina relació té l’aprenentatge autoregulat amb el conductisme.
La resposta és senzilla, el conductisme tracta sobre l’actuació que tenen els individus en un determinat entorn o context, i especificant en l’àmbit escolar, cal dir que el mestre ha de partir del que els alumnes saben i coneixen (han comprès). Atenint d’aquesta manera,  a l’autoconeixement i del paper participant dels alumnes respecte a un determinat aprenentatge. És a dir,que  el mestre o la mestra cal aprofundir i partir d’aquelles situacions d’aprenentatge, de les seves motivacions i de la metacognició dels alumnes, però en les que també calgui la recerca d’informació (per a confeccionar i ampliar els seus esquemes mentals). 
A continuació, he deix un quadre explicatiu de les possibles preguntes en funció de l'actuació del mestre en l'autoregulació acadèmica: 


Elementos centrales de la autorregulación académica y preguntas posibles para la
reflexión sobre ellos

PERSONA: Reflexión del estudiante sobre sí mismo como aprendiz


¿Qué es para mí aprender? ¿Qué pienso y siento al aprender en cada actividad?
¿Qué no entiendo? ¿Qué no conozco?
¿Cómo puedo ayudarme?
¿Qué imagen tengo de mí mismo como estudiante en general?
¿Y en relación con cada asignatura?

TAREA: Reflexión sobre la tarea objeto de aprendizaje
                                                                                                                               
¿Cuál es la manera mejor de aprender esto?
¿Conozco bien ese procedimiento?
¿Esa forma es la mejor para mí?
¿Y cuando trabajo con otros estudiantes?
PROCESO: Reflexión sobre el control y la regulación del proceso de aprendizaje
¿Cuál es el mejor
enfoque?
¿Qué hago primero?
¿Qué pasos vienen
 después?
¿Qué estrategias elijo?
¿Voy bien de acuerdo con los objetivos?
¿He alcanzado los
objetivos?
¿Cambio algo?
¿Doy por finalizada la tarea?
EMOCIONES: Reflexión sobre las emociones que acompañan el proceso de aprendizaje  (Autoconciencia emocional)
Percepción de las
emociones:
¿Me siento relajado o
ansioso en las clases?
Comprensión de las
emociones:
¿Me pongo nervioso si
tengo que trabajar en
grupo?
Control de las
emociones:
¿Qué puedo hacer para
no distraerme?
Expresión de las
emociones:
¿Cómo puedo decir lo
que siento para que
me entiendan el
profesor y los
compañeros?
Profesorado: Revista de currículum y formación del profesorado. Pàgina 8-9

Per continuar, esmentar que el conductisme al igual que les altres teories psicològiques cal treballar-lo adequadament, per a que tingui un bon resultats amb els alumnes.
Els alumnes, són els que experimenten tant les bones conductes com les dolentes dels mestres. Perquè tal  i com havia dit a l’inici de l’entrada, els aspectes actuals i l’ambient té un gran paper en la conducta i la resposta a una determinada actuació.
Segurament, són moltes les experiències que tenim de les tècniques del conductisme mal aplicat i que  no han donat resultats que nosaltres esperàvem. Per això, entre altres raons cal atenir a l’aprenentatge de cada infant, partir de les seves motivacions, interessos, curiositats i preguntes que ens formulin als mestres, però al mateix temps fomentar aquelles conductes que el nen realitza correctament.
En moltes ocasions em qüestiono que:  per què en moltes ocasions costa als mestres dir als nens o alumnes que estan realitzant correctament una determinada conducta en el moment en el que ho fa, però en canvi quan es tracta d’una conducta inadequada enseguida se’l reganya?
Molt relacionat amb aquesta pregunta, i fent referència a les tècniques del condicionament operant, trobem com a principal autor trobem a Burrhus Frederich Skinner. Qui va realitzar un experiment amb rates i  en el qual va adonar-se’n que la conducta sorgia espontàniament i amb possibilitat de repetició si el reforç de la conducta havia estat positiva i satisfactòria per a l’infant.
A més, trobem una sèrie de tècniques que ajuden a controlar i modificar la conducta dels alumnes dins de l’aula. Des del meu punt de vista, es pot afirmar que el món el qual vivim, els mitjans de comunicació influeixen moltes vegades de manera negativa en la conducta dels nens, com pugui ser la televisió.
Un dels programes més coneguts que tracten de solucionar les males conductes que realitzen els fills és Supernanny. A continuació, us deixaré la primera part d'un capítol.



             


Les tècniques mal aplicades no permet al nen equivocar-se  i si ho fa, aquest no entèn el perquè s’ha llevat o suprimit un determinat objecte que anteriorment havia aconseguit en el cas del cost de la resposta.

Com a futura docent, aplicaria en certs moments la tutoria de companys. En el que cada infant, és ajudat i per una altra banda, dóna suport a un altre alumne.
Aprenem tots i amb tots.
                            http://www.flickr.com/photos/biblarte/2701623730/sizes/z/in/photostream/
En conclusió, el conductisme ben aplicat i amb unes bones tècniques suposa un bon model. El difícil, és a vegades realitzar-ho correctament. Està en les mans dels pares i dels mestres el futur dels alumnes, sobretot quan ens referim a les actituds i conductes.