Us heu preguntat mai que suposa incloure a les
famílies durant els primers mesos d’escolarització del nen o nena? Creieu que
és important i significatiu aquest procés de separació per als infants? I pels
pares? Els hi reportaria beneficis a nivell emocional?
Aquest procés del qual realitzava preguntes és anomenat
el període d’adaptació. A continuació, us explicaré el seu significat i
que comporta tot aquest procés, a partir de la manera d’actuar d’una mestra en
relació als pares d’un infant. A continuació, us plasmaré mitjançant un quadre
la conducta i la resposta d’una docent:
Qui penseu que té raó? La mestra o la mare? Les
dues? Per què penseu que la mestra va dir aquesta resposta? Qui estableix el
punt de finalització de maduració dels infants? Com a mestres, és possible que escoltem
alguna vegada alguna situació com aquesta, però primer de tot cal reconèixer i
preguntar-nos de que tractem. Una vegada ho coneixem, hauríem de qüestionar-nos
quina podria ser la millor manera de fer front a aquest tipus de situacions.
Davant d’aquesta situació, cal dir que estem
parlant del període d’adaptació, del vincle i de l’acollida entre la
institució escolar i familiar, així com també de la protocol·lització. Pot ser
tots aquests termes us siguin nous, però a continuació els explicaré.
Després de la lectura del text, es pot dir que
clarament aquest tracta sobre el període d’adaptació en un infant.
Aquest procés és molt important que es produeixi des de l’inici del curs
escolar, ja que així es prepara al nen per a la vida futura i se li crea una
major estabilitat i seguretat emocional. En el mateix moment que s’implementaran nous canvis, com puguin ser
la introducció d’unes rutines.
Aquest és un dels motius pel qual és necessari incloure i comptar amb la
família, els infants i amb els docents. Ja que tots som un!
El període d’adaptació serà un esdeveniment
excepcional i únic per aquests tres àmbits ja que significarà la primera
separació des del naixement del fill, i amb ells molts de dubtes, preguntes i possibles rapideses per part de
les famílies i mestres, que poden no beneficiar al nen, i que podria
ser el cas de l’exemple anterior. Però abans de res, m’agradaria explicar-vos
mitjançant un vídeo el que significa tot el període d’adaptació.
Des de la meva perspectiva, l’adaptació és més
que un simple procés. És l’establiment
de les rutines (que parlàvem anteriorment), la construcció de la pròpia imatge,
l’establiment i la formació de forts vincles, és l’acollida d’un nou clima per
a l’infant. Com a mestres, haurem de fer conscients, per tant, de la seva
importància als pares, mares o persones més properes (ho dic per la diversitat
de tipologies de famílies presents en l’actualitat) i treballar en equip i
de manera col·laborativa amb ells,
així com també aconsellar i guiar-los.
Aquesta és la raó per la que penso que en el text
no es plasma aquesta bona relació, ni tampoc un diàleg càlid i proper per part de la
mare i de la mestra.
En primer lloc, trobo que s’hauria d’intentar
arribar a un acord mutu entre ambdues. Trobo adient dir que encara que
la mare trobi que el seu fill o filla estigui
adaptat, no implica que realment ho estàs. De manera que la mare no estaria
tenint en compte l’opinió de la mestra. Aquesta última intentava, en certa
manera, tenir en compte la diversitat de ritmes. Quan parlo de ritmes, faig
referència a que cada individu és diferent i únic: tant a nivell emocional i
maduratiu com a nivell físic.
Aquests nous vincles que es formaran durant el
període d’adaptació són clau per al nen. Per tant, en la meva opinió penso que
si la mare vol fer més curt aquest procés, pot ser que no s’acabin de formar plenament els
vincles escola- família – nen.
En segon lloc, comentar així també, que al igual
que la mare hauria de tenir en compte l’opinió de la mestra, aquesta última
també mostrava certa inseguretat i por al desenvolupament de l’infant. Aspecte que podia no acabar de
convèncer a la mare. Tot i això, aquest sentiment podria ser que degut a una
escassa experiència d’aquesta mestra dins del món educatiu.
“La experiencia
no es lo que te sucede, sino lo que haces con lo que te sucede.” (Aldous
Huxley)
|
Ja que la docent té com a model referent la protocol·lització,
és a dir, l’establiment de les normes de manera rigorosa. Aquest procés, es
veu de manera molt clara a l’última frase del text: “necessitava que les coses anessin com estaven programades”. És en el període d’adaptació on cal seguir les
regles completament? Vet aquí l’inici de la problemàtica. Ja que si com a
mestra has d’atenir únicament al que hi ha escrit, què seria de l’atenció i el
respecte de ritmes? Però el que és diferent, és que el nen estigués sis o set
mesos amb aquest període. Doncs, en aquest moment, seria convenient mirar on es
trobava el problema. Crec que aquest no és el cas. Però aquest no és la
temàtica en la que volia profunditzar.
Seguint estrictament les normes i els protocols
no s’està atenent a la finalitat d’aquest període: deixar créixer als nens i
separar-los dels cercles més propers sense que aquest els repercuteixi de
manera negativa. I amb aquesta inseguretat que mostra la mestra
únicament està demostrant tenir un suport al qual seguir de manera fidel, no
basant-se amb judicis propis.
Amb tot això, no vull dir que no hi hagi normes
que hagin d’estar establertes (ja que són necessàries). Però des de la meva perspectiva, aquestes
haurien de per la flexibilitat, la
claredat i l’autenticitat.
 |
| Claretat amb el vincle i amb les normes que volem transmetre |
Com a conclusió, el període d’adaptació com a mestres, pretén endinsar-nos dins de la
mentalitat i filosofia de l’infant a través del treball de les seves pors
inicials (tant de pares com de nens). Sent imprescindible fer partícip a la
família i al nen.
Alicia
No hay comentarios:
Publicar un comentario