Reflexió Quiet

Quiet, és el llibre de Màrius Serra, pare d’un nen, anomenat Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, el qual té un grau de discapacitat d’encefalopatia del 85% .

Màrius, ens explica des del punt de vista humorístic, anècdotes que varen succeir  a la seva família ( la seva dona, Mercè; la seva filla, Carla, a Lluís i a ell mateix).

Si ben no, aquest llibre és un clar exemple de com la família exerceix un pilar essencial amb un fill o filla   amb algun tipus de necessitat específica, i com requereix una major atenció per part d’aquesta.

Així, com també tenir molta cura i atenció, en l’exemple del llibre, d’en Lluís, qui li reporta al pare diferents moments: alegria, incertesa, enfrontament amb la realitat, lluita, reivindicació dels drets de les persones, moments tendres, sent tots ells màgics, especials i únics.

A més, Màrius pertany a una fundació anomenada “FUNDACIÓ NEXE”.  A continuació, us deixo l’enllaç de la pàgina web:

http://moutepelsquiets.cat/

A continuació, us deixo un vídeo. El qual és una entrevista realitzada pel canal català TV3 a Màrius Serra, qui ens explica la vida d’en Lluís amb la seva paràlisi cerebral.

La primera vegada que vaig llibre el títol d’aquest llibre Quiet, i vaig veure la imatge de la portada,  em va venir al cap, una persona que intentar combatre les seves dificultats, corrent i no estant quiet.

Quan parlem d’aquest títol, quina imatge se’ns ve al cap? Una persona quieta sol ser considerada com inferior a les demés i representa o implica que no manifesti els seus sentiments o emocions?

Una persona quieta, és aquella que lluita per trobar-se en el món en el qual viu, que s’enfronta  a la realitat, atenint-se al que la societat l’ha ofert. En cap moment, em sentiria en condicions de dir que ningú no manifesta el que sent, tots tenim sentiments, emocions, les quals hem d’exterioritzar. Possiblement, a alguns els costarà més i uns altres menys, però tots hem de tenir el dret d’expressió, de llibertat, de ser persones.

Tot això, em desemboca a reflexionar sobre les sensacions que m’ha portat el llibre Quiet. Així com també es sent un pare al tenir un fill amb algun tipus de discapacitat.

Donat que amb l’assignatura Educació Inclusiva, s’ha parlat de la importància que té el contacte i l’ajuda de la família, és realment llegint a on t’ha adones de l’essencial que és. Que hagués succeït amb Lluís si no hagués tingut aquests pares?

Considero que parlar al fill, estar atent a les seves necessitats, mirar-lo, escoltar-lo són petits detalls que en moltes ocasions no es compleixen.

D’aquests aspectes, em fa preguntar-me, per què  a la societat li costa mirar a una persona que tingui algun tipus de necessitat i somriure-li? D’aquesta manera, som nosaltres els generadors de desigualtats?

En moltes ocasions, mentre vaig passejant pel carrer, m’he trobat amb persones que tenen Síndrome de Down o que pateixen  alguna discapacitat en la movilitat de les extremitats superiors i/o inferiors, a les quals saludo i em comunico amb elles. Quan ho fas, aprecies l’interès que tenen cap  a tu, a més d’estar agraït que et preocupis. Són aquells detalls, els que segons la meva opinió, els que t’alegren el dia i amb els quals et sents millor persona.

Per tant, es podria afirmar que la mentalitat i predisposició de les persones cap a la resta de societat són les que fan possible un canvi de mentalitat, en el respecte i l’acceptació de tots i de totes.

Parlant de canvis, en aquest cas, m’enrecordo que en un dels capítol, concretament en l’anomenat “Ràbia”. En el qual, el pare d’en Lluís, s’enfronta a les dificultats que té aquest per pujar al seu fill a l’autocar, el qual l’obliga a portar decisions per a intentar aconseguir-ho.

En aquest exemple, és clar que és el mateix carrer el que en moltes ocasions no està adaptat a totes les persones. Això, em recordà l’entrevista que les meves companyes i jo realitzarem pel treball de Les TIC i Educació Inclusiva al director de la ONCE a Eivissa, Mariano Torres. Ell ens comentava que, malgrat que hi hagi carrers, en l’actualitat, es trobin adaptats, existeixen voreres tant estretes que no podrien passar dues cadires de rodes al mateix temps.

És realment, la societat la que posa difícil la inclusió de totes les persones?

Som nosaltres mateixos, les que intentem el millor per a tots però el resultat o l’aplicació no ha resultat tal i com es desitjava. Tots aquests aspectes, produeixen que la família estigui molt atenta i ajudi en tot el possible al seu fill o filla.

Màrius, és un clar exemple de lluita, de força, de continuïtat, de mirar cap endavant, capaç de viure el dia a dia amb el seu fill. És per tant, el pare, el que l’ajuda moltísim a la inclusió d’en Lluís. Amb el que ens conta, t’aproxima a la realitat, t’adonés de com és en certes situacions una persona que té algun tipus de dificultat.

M’ha ajudat molt, ja que com a futures docents, ens trobarem amb alumnes que tenen algun tipus de NEE (Necessitat Educativa Especial o Específica), amb els quals hi haurà que parlar, comunicar-se amb la família, i ser fort o forta davant la situació a la qual s’enfronta aquesta personeta.

A continuació, us deixo un Photopeach en el qual he destacat els principals valors de les persones. Espero que us agradi.

Tot això, desemboca en que cada moment, cada situació, és una font d’aprenentatge. Són amb les experiències gràcies als quals coneixem nous punts de vista. I amb les persones amb algun tipus de necessitats succeeix el mateix, és quan realment estàs amb ella, quan t’adones de que aquest subjecte requereix una major atenció, cura i dedicació.

Un aspecte que m’ha cridat l’atenció, és la quantitat de viatges que realitzen la família de Lluís. En la meva opinió, conèixer nous horitzons i països, l’aportarà un canvi aires. Malgrat que els continus canvis amb el nen, no sé si pel seu desenvolupament seria la millor actuació.

El que sí que tinc clar, és que el millor és viure el present, respectant-se i acceptar-se a un mateix amb les conseqüents diferències individuals que ens caracteritzen.

A més,  de que en la situació de Màrius, és important que al igual que ells, la situació idònia seria estar tranquil, amb paciència, ser fort tant per tu com pel fill/a. Cada persona, tal i com havia esmentat anteriorment, és com és, d’aquesta manera, el que es tracta és de buscar a l’interior de la persona, i tractar-la amb la deguda estima.

I que per aquesta raó, la persona que té algun tipus de necessitat s’adoni de que l’estàs fent sentir especial, i que en tot moment, el respectaràs, l’estimaràs i estaràs al seu costat, tant en els bons com els dolents moments. Sent així, una persona VIP, molt important pel teu cor i el de la gent que l’envolta.

Suposo que no deu ser fàcil, cuidar d’una persona amb algun tipus de necessitats, però tal i com diuen, res en aquesta vida és impossible, és amb l’experiència a on s’aprèn.

En resum, Quiet ha estat un exemple de com un pare amb tota la seva dedicació, , ha arribat al nostre cor ajudant en tot el possible al seu fill. Aprenent amb ell i sobretot tenint una nova perspectiva de la realitat que ens espera com a futures docents.

Per finalitzar, us deixo un Photopeach en el qual he destacat els principals valors de les persones. Espero que us agradi.

Tots som persones! on PhotoPeach