El conductisme a l'aula.

Com entenem l’aprenentatge? Aprenem únicament per interaccions, per imitacions i repeticions i/o per un control dels estímuls? És possible que vingui influenciat per qüestions d’herència o el nen és un tabula rassa?

Aquestes preguntes són algunes a les que diferents teories respondrien en funció dels seus ideals i principis.

En aquesta entrada, em centraré en la teoria conductista i en les implicacions que ha tingut i té en el món actual, així com també la importància que han desenvolupat els diferents tipus d’aprenentatges conductistes en l’educació formal.

Si ben no, considero l’aprenentatge com aquell conjunt d’habilitats, creences i coneixements adquirits de manera significativa a través del contacte amb l’entorn i amb altres persones i que dóna com a resultat l’adquisició i l’assimilació (de la qual parlava Piaget  en la seva teoria).

Però a partir d’aquesta definició, em sorgeixen diferents preguntes: Fins a quin punt el que nosaltres tradicionalment enteníem com coneixement ben adquirit i entès, ens ha ajudat a formar-nos com a persones? I per tant, quina importància  té la conducta en la configuració de la història d’aprenentatge? Com es possible que dues persones que han assistit a la mateixa escola i classe (tenint els mateixos mestres i companys) un sigui capaç d’explicar i escriure sobre un determinat tema i l’altre no?

Per començar dir que la conducta d’una persona ve determinada i configura per agents biològics del passat i actuals. Així com la capacitat per a explicar el significat d’una paraula o per a tenir una determinada reacció davant d’un estímul concret.

El conductisme aplicat dins de l’àmbit escolar, el que intenta es reforçar aquelles conductes que els individus tenen al llarg de la seva vida (tant positives com negatives) alhora que posa en pràctica (normalment a través de la repetició i de la observació) una determinada actuació.

Per tant, tal i com defenia Pavlov en el condicionament clàssic, la conducta, en cert grau, es pot manipular davant d’un fet psíquic o mental com la por o la salivació (en l’experiment realitzat per aquest autor).

Parlant d’això, m’ha fet recordar un exemple que vaig viure un dia d’escola quan era més petita. Era el primer dia de classe, i un company va començar a tenir una resposta incondicionada de nervis i de suor. En un primer moment, no entenia el perquè d’aquesta reacció i conducta.  La mestra al adonar-se’n va preguntar-li que li succeïa, i el nen molt  agitat i intranquil va respondre que era perquè tenia por als objectes que tenien una forma allargada i en forma de capsa. Lluny de la docent mostrar-se tranquil·la, va separar-lo radicalment (de manera brusca) i va portar-lo a una aula concreta, la de psicomotricitat i amb ajuda d’una mestra de suport varen començar a intentar relaxar-lo atenint al model de Jacobson (que consisteix en anar relaxant múscul per múscul).

Però vet aquí la meva pregunta, hauria d’haver actuat la mestra davant d’aquesta situació d’aquesta manera? Ajudava a l’infant que ella estigués molt intranquil·la i que el separés  de la resta de la classe? D’aquesta manera, considero que en certa manera no s’està atenint a la diversitat d’alumnes, en el sentit de que podria ser que fos un infant que a més de tenir aquesta por intensa, tingués alguna necessitat educativa específica.

Està clar que és molt important la relació entre alumne i mestre. És a dir de l’aprenentatge autorregulat  del qual parlava Mauri, T i Rochera en Aprender a regular el propio aprendizaje  i també Zinmmerman. En el qual és necessari un cert control per ambdues parts, per una banda, el mestre és l’encarregat de guiar el procés d’aprenentatge i com  a conseqüència, deixar als alumnes desenvolupar de manera autònoma les seves capacitats cognitives, estratègies socials i cognitives i per una altra banda, que els alumnes parteixin del que saben i del que coneixen del seu procés d’aprenentatge.

Possiblement, us preguntareu quina relació té l’aprenentatge autoregulat amb el conductisme.

La resposta és senzilla, el conductisme tracta sobre l’actuació que tenen els individus en un determinat entorn o context, i especificant en l’àmbit escolar, cal dir que el mestre ha de partir del que els alumnes saben i coneixen (han comprès). Atenint d’aquesta manera,  a l’autoconeixement i del paper participant dels alumnes respecte a un determinat aprenentatge. És a dir,que  el mestre o la mestra cal aprofundir i partir d’aquelles situacions d’aprenentatge, de les seves motivacions i de la metacognició dels alumnes, però en les que també calgui la recerca d’informació (per a confeccionar i ampliar els seus esquemes mentals). 

A continuació, he deix un quadre explicatiu de les possibles preguntes en funció de l'actuació del mestre en l'autoregulació acadèmica: 

Elementos centrales de la autorregulación académica y preguntas posibles para la reflexión sobre ellos
PERSONA: Reflexión del estudiante sobre sí mismo como aprendiz
¿Qué es para mí aprender? ¿Qué pienso y siento al aprender en cada actividad?		¿Qué no entiendo? ¿Qué no conozco? ¿Cómo puedo ayudarme?		¿Qué imagen tengo de mí mismo como estudiante en general? ¿Y en relación con cada asignatura?
TAREA: Reflexión sobre la tarea objeto de aprendizaje
¿Cuál es la manera mejor de aprender esto?		¿Conozco bien ese procedimiento?		¿Esa forma es la mejor para mí? ¿Y cuando trabajo con otros estudiantes?
PROCESO: Reflexión sobre el control y la regulación del proceso de aprendizaje
¿Cuál es el mejor enfoque? ¿Qué hago primero? ¿Qué pasos vienen  después?		¿Qué estrategias elijo?		¿Voy bien de acuerdo con los objetivos?		¿He alcanzado los objetivos? ¿Cambio algo? ¿Doy por finalizada la tarea?
EMOCIONES: Reflexión sobre las emociones que acompañan el proceso de aprendizaje  (Autoconciencia emocional)
Percepción de las emociones: ¿Me siento relajado o ansioso en las clases?	Comprensión de las emociones: ¿Me pongo nervioso si tengo que trabajar en grupo?		Control de las emociones: ¿Qué puedo hacer para no distraerme?		Expresión de las emociones: ¿Cómo puedo decir lo que siento para que me entiendan el profesor y los compañeros?

Profesorado: Revista de currículum y formación del profesorado. Pàgina 8-9

Pàgina web extreta: http://www.ugr.es/~recfpro/rev161ART12.pdf 

Per continuar, esmentar que el conductisme al igual que les altres teories psicològiques cal treballar-lo adequadament, per a que tingui un bon resultats amb els alumnes.

Els alumnes, són els que experimenten tant les bones conductes com les dolentes dels mestres. Perquè tal  i com havia dit a l’inici de l’entrada, els aspectes actuals i l’ambient té un gran paper en la conducta i la resposta a una determinada actuació.

Segurament, són moltes les experiències que tenim de les tècniques del conductisme mal aplicat i que  no han donat resultats que nosaltres esperàvem. Per això, entre altres raons cal atenir a l’aprenentatge de cada infant, partir de les seves motivacions, interessos, curiositats i preguntes que ens formulin als mestres, però al mateix temps fomentar aquelles conductes que el nen realitza correctament.

En moltes ocasions em qüestiono que:  per què en moltes ocasions costa als mestres dir als nens o alumnes que estan realitzant correctament una determinada conducta en el moment en el que ho fa, però en canvi quan es tracta d’una conducta inadequada enseguida se’l reganya?

Molt relacionat amb aquesta pregunta, i fent referència a les tècniques del condicionament operant, trobem com a principal autor trobem a Burrhus Frederich Skinner. Qui va realitzar un experiment amb rates i  en el qual va adonar-se’n que la conducta sorgia espontàniament i amb possibilitat de repetició si el reforç de la conducta havia estat positiva i satisfactòria per a l’infant.

A més, trobem una sèrie de tècniques que ajuden a controlar i modificar la conducta dels alumnes dins de l’aula. Des del meu punt de vista, es pot afirmar que el món el qual vivim, els mitjans de comunicació influeixen moltes vegades de manera negativa en la conducta dels nens, com pugui ser la televisió.

Un dels programes més coneguts que tracten de solucionar les males conductes que realitzen els fills és Supernanny. A continuació, us deixaré la primera part d'un capítol.

             

Les tècniques mal aplicades no permet al nen equivocar-se  i si ho fa, aquest no entèn el perquè s’ha llevat o suprimit un determinat objecte que anteriorment havia aconseguit en el cas del cost de la resposta.

Com a futura docent, aplicaria en certs moments la tutoria de companys. En el que cada infant, és ajudat i per una altra banda, dóna suport a un altre alumne.

Aprenem tots i amb tots.

                            http://www.flickr.com/photos/biblarte/2701623730/sizes/z/in/photostream/

En conclusió, el conductisme ben aplicat i amb unes bones tècniques suposa un bon model. El difícil, és a vegades realitzar-ho correctament. Està en les mans dels pares i dels mestres el futur dels alumnes, sobretot quan ens referim a les actituds i conductes.