Aquesta entrada està centrada en la teoria cognitiva (en
aquesta entrada) vaig
fer una petita menció) i en els autors i implicacions que han suposat en el món
educatiu, concretament en relació amb els mestres, amb l’alumnat i amb la
importància de l’aprenentatge significatiu.
Quines són les característiques que defenen els cognitius?
Que els diferencien dels conductistes? Quina concepció tenen de l’aprenentatge?
El model cognitiu va sorgir cap als anys 50 i 60 amb
autors com Piaget, Vigotsky, Ausubel o Bruner, com a resposta als models conductistes, en el que els processos mentals dels nens són
interns, és a dir que no són observables
a simple vista i en el qual té una gran importància el procés d’atenció.
És molt probable que al llegir això, penseu que en
l’actualitat, no s’està assolint plenament la potenciació d’aquest procés, en
el qual el nen es sent motivat i interessat cap a un determinat tema. Ja ho
deia els autors cognitius, s’ha de partir de les motivacions, interessos,
curiositats dels infants, sinó quin significat reporta que sigui el mestre
l’únic que “fomenti la creació d’aprenentatge”. He col·locat les cometes per a
matisar que en el cas de que no es fomentés els coneixements motivacionals dels
infants, estaríem aconseguint la continuació del mètode tradicional, de copiar
i aferrar.
A més, no m’agradaria dir que tot el que reporta el
mètode tradicional és dolent i tot el que aporta el constructivisme és bo
complement. I explico això, des del meu punt de vista, en una de les pràctiques
que s’ha realitzat a classe, la setmana passada, vaig adonar-me’n que l’ús inadequat
d’activitat en les fitxes (com pugui ser
retallar i aferrar uns mitjans de transport en el medi pel qual viatgen). Quin
significat té? Realment s’està aconseguint que entenguin i comprenguin quin és
cada mitjà i per on transita?
Per una altra banda, la realització d’activitats que
intentin ser constructivistes, moltes vegades, les mestres no sabem perquè les fèiem.
Possiblement, en un primer moment hi trobem que una significativitat lògica (que el
material plasmat als alumnes està estructurat i es troba ordenat de manera
clara, precisa), una significativitat psicològica (es dóna la possibilitat a l’alumne
de relacionar la nova informació amb el coneixements previs), conceptes dels
quals ens parla Ausubel. I que després
de la posada a la pràctica ens adonem que no tenen cap significat o que
realment o s’ha obtingut el resultat esperat amb els alumnes.
Però em pregunto, realment podem dir que els
aprenentatges són significatius i lògics quan ens trobem davant d’una fitxa en
la que aquests dos valors o criteris (lògic i significativitat) no estan
presents? És convenient atenir al nivell de l’aula o adaptar les activitats i
jocs a cada infant?
Considero que en l’actualitat es tracta de manera igualitària
en gran mesura en considerar a tots els
infants com iguals, amb la mateixa capacitat d’atenció i de resposta a una determinada
activitat. Malgrat això, puc dir des del meu punt de vista que respecte a anys
anteriors (sense anar més lluny quan jo mateixa anava a escola, fa uns 15 anys)
he percebut una millora positiva.
Per a continuar amb la importància de l’adaptació de les
activitats i jocs en els alumnes deixaré un vídeo de Punset (en el programa
Redes), en el qual ens explica la importància que té que tots els alumnes repeteixen
com a màquines una determinada informació, que porta com a conseqüència l’avorriment.
Després de veure el vídeo, encara són moltes més les raons
en les quals és important que hi hagi una bona adaptació en el nivell d’aprenentatge.
Cada infant, ha experimentat unes experiències, ha adquirit uns determinats
coneixements, que produeix un nen amb unes capacitats cognitives determinades.
Aquestes capacitats dels infants, és important que el
mestre entengui i faci ús de l’ensenyament recíproc del qual ens
parlava Vigotsky. I el qual ens explica,
la importància que se l’atribueix entre alumne i mestre a través del diàleg, i
amb el treball col·laboratiu entre
ambdós. D’aquesta manera, el rol del mestre ha de ser adaptatiu, és a dir ha de
portar com a finalitat aprenentatge a través de preguntes, de resums que un
alumne que ell o ella mateixa es faci (amb aquest exemple possiblement és una
mica subjectiu, ja que fer-se un resum, pot ser sigui entès per a molts com copiar el que el mestre o la
mestra diu). En definitiva, es tracta de potenciar aquesta relació alumne- mestre,
de donar-lis confiança, seguretat, transmitir-lis un bon model de conducta
(saben arribar sempre a un acord entre dues parts, en cas de conflicte).
Tot això amb l’objectiu que reflexionin sobre el què han
après, mitjançant autoavaluacions o coavaluacions. D’aquesta manera, amb l’ensenyament
recíproc, pot utilitzar-se també amb una de les tècniques del condicionament
operant, la tutoria entre iguals.
Gràcies a aquest tipus de mecanismes que fomenten l’assimilació
i l’acomodació de nous aprenentatges, es possible parlar de veritat del
concepte significativitat (i no memorització).