lunes, 25 de febrero de 2013

Cap a on caminem? Caminem cap a... les emocions?




Comencem un nou semestre del curs amb una nova assignatura anomenada Educació Socioemocional en la que es treballaran les emocions, les sensacions, les percepcions i els nostres records, en resum, la part més interior de les persones. Penso que treballar –les en relació amb els nens, serà un dels objectius principals de l’assignatura d’Educació Socioemocional.
En primer lloc, al parlar de les emocions, “m’obliga” a comentar que tot el que aprenem, sabem, coneixem o som, és una roda. M’explico. Em refereixo a que les experiències prèvies i el bagatge personal, entre altres, són el que configuren les persones, i per tant, les reaccions i les emocions són diferents.
Una roda que sempre gira.
 


I en referència a aquest aspecte, no ens ha succeït mai que estem parlant amb un amic/amiga, germà, mare o pare i que un determinat fet o conducta ens produeix, per exemple ràbia o tristor, i aquesta persona ens diu que com és possible que t’hagi fet reaccionar d’aquesta manera? Doncs, trobo que és per les experiències, i així com també per la personalitat de cada un.
Doncs, són aquests fets els que ens configuren a les persones, és a dir, el que ens fa ser persones diferents  i individuals, amb emocions, sensacions, conductes diferenciades. Però no són únicament aquests indicadors els que ho creen. Tal i com he dit anteriorment, el nostre bagatge personal juga un paper molt important.

En segon lloc, considero oportú comentar que aquesta assignatura ens donarà eines per a treballar com a docents dins  l’aula en referència al tema de les emocions. 
Les emocions són una temàtica molt important, però que no sempre es treballa adequadament dins l’aula amb els infants o en la vida real. Per tant, podríem dir que fins fa poc, (encara que en l’actualitat en menys mesura) aquestes es troben reprimides i en ocasions, és la mateixa societat la que ho fa. Amb això, vull dir que, per exemple plorar és un signe de debilitat. Ho hauria de ser? Un altre exemple, podria ser la vergonya de fer una exposició o de presentar-se davant d’ algú.
Tot i això, mencionar que afortunadament a poc a poc les emocions estan sent més permeses. Però no únicament en l’àmbit escolar, sinó que també amb la mateixa família i la societat (que parlava en l’anterior paràgraf). Ja que són aquests mateixos àmbits els que intenten progressar.  Malgrat tot, cal dir que les emocions poden ser difícils a l’hora de mostrar-les, degut a les experiències prèvies, i en amb la que la família hi desenvolupa un gran paper, ja que aquesta és  el primer model pel nen o nena. Per tant, podríem dir que són molt importants la teoria dels sistemes del qual parlava Brofrenbrenner.
Qualsevol factor o àmbit influeix de manera directa o indirecta amb l’actuació, pensament que tingui una persona. I que aquest aspecte influeix en que la mateixa societat sigui “regnada” pel Kronos, és a dir de les acceleracions, de la rapidesa, de la velocitat, del temps, el temps ... i més temps. El qual, pot ser un indicador o un “limitador”  d’expressar del que realment sents.

El temps és emoció per a la vida. 




És possible que us pregunteu i per què dius aquesta afirmació? Doncs ho explicaré mitjançant un exemple. Si estem en una classe en la qual la durada és de 50 minuts, i el mestre té  pensat que durant aquest temps es realitzaran diverses activitats en la que té com a objectiu parlar sobre un tema que aquest mateix ha planificat i no té en compte les emocions (com es senten els infants, si estan cansats, avorrits,...) no s’estarà oferint l’oportunitat de que els nens expressin com es senten.
Per tant, el que vull dir que les emocions hi ha que treballar-les de manera progressiva i no s’han de tenir por a expressar el que un realment sent.
Aquesta és la raó per la qual em pregunto per què ens costa tant mostrar segons quina emoció? Pot ser que sigui per por  a equivocar-se, tal i com es coneix el dit, dels errors s’aprèn.  Totes les persones ens equivoquem i a través d’aquestes “caigudes”, creixem, ens enfortim i el més important ens coneixem  a nosaltres mateixos.
Recordo, una experiència que va succeir quan era més petita. Un dia en la classe de Llengua Catalana, el mestre em va dir que havia de sortir davant de tota la classe i explicar el que sabia sobre un tema determinat. Jo, tenia molta vergonya.  Vaig explicar-li al mestre el que em succeïa, i aquest, en compte d’ajudar-me va optar per posar-me un negatiu. Aquesta situació no m’ajudà en un futur a vèncer aquesta sensació que tenia i que m’evadia en moments concrets.
Aquesta és un estat que com a docent s’ha d’intentar solucionar. A més que com a  docents sempre estem aprenent. Un exemple d’aquest aprenentatge, és amb aquesta nova assignatura. La qual, (tal i com havia dit) ens donarà eines per a obrir-nos  a les emocions (tant els i les docents com els alumnes).

En conclusió, el que pretenc aprendre amb aquesta assignatura és l’adquisició de noves habilitats i disponibilitats, que m’ajudin en el moment d’ atendre als infants respecte a les emocions.
Per finalitzar, us deixo un vídeo que m’ha agradat molt de “Eduquemos en la red”, en el qual ens explica la importància que té el vincle i l’educació socioemocional dins de les aules, partint del que senten els alumnes. Espero que us agradi.




Salutacions,

Alicia.

domingo, 17 de febrero de 2013

Imaginemos .... un mundo de color


Esta entrada va dedicada a una de las asignaturas que hemos tenido durante el primer semestre de este curso, Educación Plástica y Artística.  Gracias a ésta me ha permitido conocer y saber que no es necesario únicamente papel y bolígrafo para aprender y disfrutar aprendiendo del arte, rompiendo con ello la concepción tradicional del conocimiento.
¿Todo es arte? ¿Qué concepción tenemos de ella? ¿Creéis que es importante para el desarrollo y la creatividad de los niños (entre otros aspectos)? ¿Cómo la podríamos trabajar dentro de nuestra aula con los alumnos?
Ahora entiendo la importancia que tiene para los docentes el trabajo de los dibujos, de la experimentación y de la libertad intelectual en los niños. 

¡Todos podemos aprender dibujando!

 
 
  • PRIMERA LÁMINA: ¡SOMOS PECES EN LA CERA!
La primera de las actividades que más me han gustado ha estado la realizada con ceras en las que aparecían animales del fondo marino. Para ello, eran necesarias dos láminas de dibujo: una primera  para realizar los peces, plantas deseadas y después  se repasaban con bolígrafo, de manera que en la segunda lámina (en la cual se habrían pintado  diferentes formas y colores) quedaran plasmados los peces en la cera.
Fue una bonita experiencia muy gratificante, significativa y divertida al mismo tiempo. Porqué  a medida que ibas realizando tu dibujo tenías muchas ganas e ilusión por ver el resultado final. Así como darme cuenta de cómo con dos materiales y tú mismo eres capaz de crear un dibujo que realmente te puede gustar mucho. Así como pudiéndolo utilizar en las aulas con los alumnos.
Realmente es cuando empiezas a hacerlo es cuando te das cuenta de lo que eres capaz de hacer. Por esta razón, he escogido está lámina. A medida que iba realizándola iba disfrutando, intentado en todo momento sacar lo mejor de mí.
Cuando empecé a realizar el dibujo tenía en mente que lo que quería era abrir nuevos horizontes, nuevas técnicas así como enriquecerme de nuevas experiencias (las cuales podrían serme útiles en cualquier momento de mi vida, y que podría aplicar en las aulas). Es decir que  las ceras me ayudaron a darme cuenta de que existen diferentes funciones y que se pueden obtener diferentes resultados teniendo en referencia nuevas ideas para crear.
Además decir que para mí el volver a coger las ceras como material, me recordaba a mi infancia. Así como el material que tenemos en la segunda lámina, que es la tempera.
A continuación os dejo el dibujo de ceras realizado.


  • SEGUNDA LÁMINA: ¿TEMPERA?
Como sucede con la primera lámina, la textura de la tempera me hacía recordar a mi pasado,  a cuando iba a clase y disfrutaba gozando con la textura.
Volví a sentir la misma sensación que tuve siendo más pequeña, la de gozar con plenitud lo que hacía. Cada minuto que transcurría, eran sinónimo para mí como medio segundo. El cual este medio segundo era yo misma, era de libre pensamiento, sin presiones ni obligaciones.
En este caso, se realizaría de manera libre, utilizando diferentes colores y en 35 espacios diferentes tonalidades de color, en este ejemplo eran azul cian, magenta, amarillo y blanco.
Desde un principio tuve claro lo que quería hacer, quería conseguir en un círculo con tonos azules-morados en los extremos y en el centro rosáceos- verdes y amarillos. Para ello, iba realizando en pequeñas proporciones un color en función del resultado que quería obtener.
Pese a que el  dibujo necesitó varias horas para que se llevara a cabo, comentaré que en todo momento estaba dispuesta  a pintar, ya que para mí, las temperas son unos materiales muy relajantes.





 

 En resumen, he podido apreciar de primera mano, como en unos meses, he podido aprender nuevas herramientas y técnicas del dibujo que me serán útiles en mi futuro  docente.